Jericoacoara

Avui és el 4rt dia a Jericoacoara, poble de l’estat de Cearà, al nordest del Brasil, i ja tinc prou informació per actualitzar el blog. Jeri, com es diu aquí, està a uns 20 kms de qualsevol carretera asfaltada, això vol dir que per arribar-hi varem tenir que fer transbord a l’últim poble asfaltat, en aquest cas va ser un “camió” destartalat el que ens va portar durant uns 40 minuts entre les dunes fins arribar a la pousada, en aquest cas, una regentada per una catalana i una brasilera. La pousada no és per tirar cohets però ha fet el fet, i per 60 reais (12 euros per pax +-) dormim i esmorzem dos. Jeri és un poblet petit però molt mono, on tots els carrers són de sorra de platja i està en una espècie d’oasis, rodejat de dunes gegants, llacs d’aigua dolça, palmeres i platges. Els atractius d’aquest poble a part dels citats són els esports de vent (kitesurf, windsurf, surf...), veure la posta de sol des d’una duna i anar a veure la posta de sol també però a “pedra furada”.
Però aquest cop el nostre objectiu ha sigut el kitesurf. Hem fet un curset per apendre'n i la veritat és que no ens ha anat gens malament i avui, l'últim dia ja del curs de tres dies, ja puc dir que he aconseguit a navegar. No us enganyaré, estic content com un nen petit. I he adjuntat una foto pels incrèduls.
Canviant totalment de tema, dir que en aquest poble hi ha bastanta vida nocturna, tot i que la gent es comença a moure molt tard i ens costa mantindrens deperts. Encara que sembli impossible hem conegut un grup d'italians molt macos, ahir varem sopar amb ells en un restaurant i avui ho tornem a fer a la seva pousada. La nostra aportació seran unes quantes cerveses.
Per finalitzar ja dir que en Miquel m'abandona demà ja (corre cobard, corre). No cal dir que estic supercontent d'haver compartit part del viatge amb ell, que ha sigut molt fàcil conviure amb ell i un autèntic plaer. Ara les properes victimes seran la Ceci, el Borja i la Sonia, però a Argentina ja. Ja tinc moltes ganes de veure a la Sonia i evidentment de que es casin els "gorditos". Però abans d'això crec que encara estaré uns 10 o 12 dies més per Brasil, més que res perquè no vull perdre el moreno eh.

Ara soc en Miquel. Nomès unes paraules per als seguidors del blog. Ha estat un autèntic plaer ser el Sancho Panza del viatger intrèpid, han estat 4 setmanes intenses, i ha valgut molt la pena. He fet el possible per tenir cura d'en Raimon, i em sembla que al final ha estat ell el que ha cuidat més de mi, especialment des que em varen piratejar la targeta de crèdit. Una abraçada a tots els seguidors, i a partir de demà tornaré a veure els toros des de la barrera. I moltes gràcies al viatger intrèpid, per deixar-me acabar les sobres dels seus plats!!!!!!


PD: Bimbe i Pere ja em podeu anar fent una planxa de kite, crec que sou els meus indicats per desenvolupar aquesta feina vista la vostra experiència.