Houston, tenemos un problema...Flecheiras!!!!!!!!

Seguidors del viatger intrèpid. Com que la situació s’ha complicat, ens veiem en la obligació d’ajuntar dos cervells lùcids per mirar de posar sobre el paper els fets ocorreguts aquests darrers dies. O sigui que avui serà una redacció bicèfala, el viatger intrèpid i l’acompanyant acollonido.

Hem abandonat la terra per anar a caure al reducte que ha creat l’O.N.U. per recloure caiguts en acte de servei per clars abusos de substàncies estupefaents a gran escala. No sabem si ens és permés dir el lloc per raons de seguretat, ja que arribar a aquest lloc sense sherpa seria com anar de safari amb els col.legues, amb un caçapapallones per combatre els tigres.

Les primeres sospites de que ens estem allunyant de la terra començen amb tres tentatives no contestades de correu electrònic per part d’en Riba per saber on era Flecheiras (nom d’aquest parc d’atraccions humà), ja que ni el poble ni l’hotel que “gestiona”, el Nootka Beach, apareixen a internet ni son coneguts pels natius de la zona. Després d’una setmana de viatge ens decidim a trucar-lo, i desde la recepció ja ens avisen que fins a les 14h no acostuma a presentar-se a l’hotel, i a les 16h ho tornem a intentar i ens diuen que ja no hi es. Aquí començem a sentir pudor a cremat. Després d’unes gestions aconseguim el seu mòbil i podem parlar amb ell per dir-li que arribarem el dia següent, moment en el que se’ns acaba la targeta telefònica.

Després de 4h d’autobus arribem a la plaça del poble, i oh sorpresa! ens trobem amb un poble “normal”, net, cuidat i amb gent fent vida social. Preguntem per l’hotel i ens indiquen que el trobarem al final del carrer i començem a caminar. Deu minuts mes tard ens ve a rebre un gos una mica curiós que va directe a saludar en Raimon. Això serà l’inici d’una gran amistat... parem a la primera persona que ens creuem i resulta que és la gerent de l’hotel i que el gos és en Don Pimpon, el gos d’en Riba (Pepito a partir d’ara, ja que així és com el coneixen aquí). Arribem a l’hotel i ens el trobem sentat a taula (son les 19h aprox.) i li costa reconeixer en Raimon uns instants fins que te un moment lúcid i comença a saltar d’alegria. A partir d’aquí ja ens comença tractar com a reis allotjant-nos al seu bungalow i brindant amb cervesa.

La nostra estada dura exactament una setmana, i durant tot aquest temps , donat que Flecheiras no és més que un poble pesquer més amb boniques platges i gent fent surf, ens sobta el munt de gent curiosa que dia rera dia anem coneixent:

· Pepito: alma mater del poble, futur alcalde i capellà de la seva propia esglèsia. La seva debilitat son les dones, capaç d’anunciar a tot el poble que es casa i a partir de la mateixa nit tirar els trastos a un altra durant tota la setmana. Personatge estimat per tots els habitants del poble. El seu hobby i professió és la cuina tot i que pràcticament no exerceix delegant aquesta funció al baixinho alies “torrebruno”. Per fer-vos una idea més exacta d’en Pepito detacariem que pot estar una setmana sense dormir a la seva habitació, que ha perdut el mòbil 4 vegades pel poble i sempre li han retornat.

· Don Pimpon: únic exemplar de la raça mastin de Flecheiras. Barreja de mestre Ioda, gremlin i gos pataner, de color blanc, amb les orelles partides i 6 ungles a cada pota. Es el protector caní del poble, amb especial adversió cap als pescadors i les vaques. Té l’honor de ser l’únic gos de la història al qual en Raimon l’ha acariciat i l’ha permès acompanyar-lo en les seves passejades per la platja

· Amanda: la senyoreta Rottenmeyer d’en Pepito, teòricament la gerent de l’hotel, però és incapaç de controlar-lo.

· Octavio: Gallec de naixement i novio de l’Amanda. Tot i que fa vida a l’hotel és el propietari de la Terracita, restaurant d’on ens hem acabat les llagostes i les cerveses. Es l’unic aficionat del Madrid del poble, fet que li va provocar ser el blanc de tota la colonia catalana que ens varem juntar per veure el “clàssic”.

· Fabiana: Veterana italiana, tunejada de cap a peus, amb un tatuatge d’una serp des de l’espatlla fins el canell. Rodamon, navegant i “fiestera”, ha viscut entre altres llocs a Bali, Cabo Verde i Fuerteventura. Propietaria de la marca de roba “el Charro”. Integrant del nucli dur de Flecheiras amb en Pepito i l’Humberto.

· Humberto: Xef italià de 46 anys, amb Restaurant “laboratori gastronòmic” propi que obre 3 dies a la setmana, amic nocturn inseparable d’en Pepito.

· Lorenzo: última incorporació del grup. Francès nascut a Madagascar i amb moltes temporades a sobre en qualsevol localitat hippy. L’avalen uns quants tripis a Menorca, on hi va viure 17 semestres. Ocupa a casa de la Faviana des de fa un temps. No es coneixien abans. Actualment combinant 6 mesos a Brasil i 6 més a la Guayana Francesa. Tot i tenir més de 50 anys i físicament conservar-se en forma, se li noten els excessos.

· Jorge:Portugués d’uns 50 tacos, propietari de l’unic local nocturn del poble. El Tom Jones de Flecheiras.

· Bandida: la primera nit que la coneixem es presenta borratxa perduda com a puta i es vol repassar a en Miquel (sense èxit, per cert). El segon dia resulta que no veu i no es puta, i el tercer ens enterem, després que en Pepito fagi un acoso i derribo durant tota la nit, que és lesbiana i té nòvia.

Punt i part, acaba d’arribar un buggy amb 6 persones cantant, entre ells en Pepito, que ens explica que arriban de recollir el professor de l’escola de surf del costat de l’hotel, ja que se li ha clavat el cotxe i se li ha submergit en una llacuna. Per celebrar-ho s’han enborratxat tots i el cotxe segueix submergit es clar. Per que us feu una idea de les experiencies viscudes aquests dies, dir-vos que no ens hem sorprés gens.

Han sigut uns dies molt intenssos i surrealistes, encara que ens pensavem que no era possible, Genipabu és el poble de la Heidy al costat de Flecheiras. Tot el que ha passat aquests dies ho hem retallat més que l’estatut de Catalunya. En principi hem de marxar demà, però aquí tot és possible, per tant no volem posar la mà al foc i assegurar que així sigui.

Hem conegut molta més gent però que no arriben als nivells d’espectacularitat d’aquests. Un record per a tots ells, i sobretot, agraïr-li a en Pepito els dies passats aqui amb ell, on ens ha tractat com a reis.