Bon dia Vietnam!

Que ens deparara Vietnam? aquesta es una pregunta que ens feiem sovint, i encara. Quan varem comencar el viatje era un dels destins que mes ens cridava, pero a mida que ens anavem trobant amb viatjers que hi havien passat apareixien mes dubtes. Practicament tothom ens parla de lo dificil que es viatjar per lliure, sense res organitzat, decidint en cada moment el que fer i on anar, i de moment, tot i portar pocs dies per aqui, ens esta resultant bastant facil, no se si per lo avisats que estavem.
Decidim arribar fent una petitia ruta pel Mekong, amb un vaixell ultim model...

Hem arribat al pais pel sud, en vaixell pel mekong, i la primera nit l'hem passat a la ciutat de Chau Doc, ciutat sense interes especial, mes que per veure com viu la gent en el riu i que fan vida al carrer.

Arribem a Ho Chi Min, mes coneguda (al menys per mi) per Saigon. Es una gran ciutat, amb edificis antics d'estil colonial frances i nous que junt amb la seva gent la fan una ciutat bastant atractiva. Per exemple, una oficina postal que moltes ciutats europees dessitjarien, una catedral (anomenada de Notre-Dame, que tot i que molt bonica no es res comparada amb la de Paris... ni es pot comparar, siguem sincers). Es una ciutat culta, plena de museus que recorden la seva historia. A nosaltres ens va impactar el Museu de les restes de guerra ple de fotografies impactants de la guerra de Vietnam i d'armes utilizades en el combat. Cap a la tarda els parcs s'omplen d'estudiants universitaris que busquen a turistes per practicar l'angles, i de dones que fan gimnas en mig de les places amb un ritme que costa aguantar el riure!

A prop de Saigon es troba Cu Chi, tot i que molt reestructurat pel turisme, tan sols amb una mica d'imaginacio pots fer-te a l'idea del que va suposar.Cu Chi es un orgull pels vietnamites que mostren als turistes com a base d'una serie de tunels construits al terra van fer front a les tropes norteamericanes que s'havien d'enfrontar a soldats vietnamites que apareixien i desapareixien com fantasmes del terra i a diferents llocs, cosa que els feia pensar que eren mes dels que realment eren. Aquests tunels eren de menys d'un metre d'alsada i va servir de refugi per mes de 10000 habitants que es van amagar durant tota la guerra.

Van existir 3 nivells de passadissos subterranis, a 6,8 i 10 metres de profunditat i en total de 220 km de llargaria.

Dintre d'aquests passadissos van fer sales amb dormitoris, cuines a prop de la superficie amb xemeneis molt llargues per alliberar els fums, menjadors, fabriques d'armes, hospital, sistemes de ventilacio fets amb canyes de bambu, pous per tenir la seva propia aigua i no beure del riu contamitat amb productes toxics per l'exercit america,... aquestes entrades i sortides de sota terra feien que en el cas que els americans trobessin una de les entrades (rectangles de 30 per 40cm camuflades al terra) ells poguessin sortir de forma rapida per unes altres. Hi ha una base militar creada a sobre d'aquests tunels i ni es van adonar, el que feia que els vietnamites sortissin de nit i els hi robessin menjar.

Una de les coses mes impressionants (dintre de tot el que comporta) es com els van fer, amb pales de ma i cubells petits!! 220km!!
Quan es van adonar de les entrades van veure que era quasi impossible entrar i van intentar destruir-ho amb bombardeixos i enviant el que s'ha anomenat com "rates de tunel", es a dir, soldats preparats per entrar als tunels tot i sabent que sortirien mutilats per les numeroses trampes o morts.

Caminar per Cu Chi es impressionant, i imagines que van sentir els norteamericans a l'arribar a una zona on creien que estarien pocs mesos i es van quedar anys, on els soldats enemics apareixien i desapareixien, on trampes cassolanes al terra fetes per mutilar o matar a l'enemic els hi esperaven per tot el territori, on la frase de que mai subestimis al teu enemic pren forsa...

Vietnam tracta de forma molt amigable als ciutadans dels estats units, els respecten, i tracten el tema de la guerra de vietnam amb naturalitat. Mostren tot el que va suposar la guerra pero tambe que han passat pagina.