Ushuaia a vista d'ocell

Algun cop has pensat com deu ser la fi del món? Jo crec que totes les persones que estem viatjant per Argentina hem desitjat arribar a la fi del món… Ushuaia, anomenada també la terra del foc, ja que diuen que quan els colonitzadors van arribar per primer cop a aquestes terres van divisar des dels seus vaixells les fogueres dels indígenes (yámanas), els quals utilitzaven el foc per protegir-se del fred austral. Fernando de Magallanes va ser qui va liderar la primera colònia europea que va tenir contacte amb la illa.

Nosaltres varem arribar a Ushuaia des de Xile, a través de l’Estret de Magallanes. Cal dir que va ser un recorregut amb vaixell bastant curt, però a l’hora bastant mogut ja que hem de recordar que aquest estret uneix els dos oceans que envolten Amèrica, l’oceà Atlàntic i el Pacífic. Després de 12 hores en bus arribes a Ushuaia. Una ciutat característica, degut al seu concorregut port i les muntanyes dels Andes embolcallant-la. És molt curiós veure el mar i les muntanyes totalment nevades tan a prop.

Aquí va ser el lloc on varem decidir descansar, i és que quin millor lloc per relaxar-se que a la fi del món. Aquest moment de relax ens va durar un dia, i per que siguem sincers... plovia. I dos culs inquiets no poden suportar estar dos dies seguits estirats al sofà d’un hostel.

Al dia següent varem decidir anar al Parc Nacional de “la Tierra del Fuego”, ubicat a 12km d’Ushuaia. Un bus et porta i et torna del parc per 50 pesos, el parc ocupa 63000 hectàrees, tot i que la part que es pot visitar és menys d’una tercera part. El clima és bastant fred, uns 0graus al hivern i 10graus a l’estiu, això permet que hi hagi moltes zones amb neu, ben a prop de llacs i boscos verds.

Varem escollir fer una primera ruta cap al Cerro Guanaco, i després d’una pujada considerable de 2hores varem arribar a un primer mirador. Allà varem poder gaudir d’unes vistes privilegiades, d’uns arbres i llacs impressionants, i varem imaginar per uns instants quina sensació varen tenir els colonitzadors a l’arribar per primer cop a aquesta terra. Un cop a baix, i amb els peus mig enfangats varem decidir fer una segona ruta (després, això si, de menjar uns entrepans al costat del llac roca i en front de la serralada andina). Aquesta ruta bastant senzilla consta d’11km, i tot i que la gent que ens anàvem creuant ens deien que havien trigat 5hores, nosaltres no en teníem més de 3, fet que va desembocar en fer la ruta al nostre ritme habitual... és a dir, corrents. Igualment ens varem parar a caletes precioses que mai podíem imaginar que trobaríem a aquesta part del món.

Al dia següent no teníem pensat fer gaire, tan sols visitar la ciutat, però la recerca d’una galeria fotogràfica ha fet que passéssim per l’antic aeroport, i aquí ens hem animat a fer un vol amb avioneta per tota la zona de la terra del foc, canal de Beagle i els Andes.

Es diu molt ràpid, però la veritat és que ha estat un vol de 30 minuts espectacular, com un cocktail molotov ideal per posar la guinda al pastís. Una avioneta de quatre places, pilot, un noi de burgos i als seients de darrera nosaltres. En aquest moment he estat conscient de la grandesa d’aquesta terra i que sense adonar-me havia passat quasi dos mesos de la meva vida en ella.