Trencant el gel

Sortim de Calafate per arribar a el Chalten, un poble creat per Argentina el 1985 per no perdre la part dels glaciars patagònics que donen en aquesta part que delimita entre Argentina i Xile. És un poble turístic, parada obligatòria pels amants del trekking i l'escalada degut al famossissím massís Fitz Roy que custòdia tota la zona. Assanyalar que és un poble sense papareres (les brossa te l'has de tornar a endur cap a Calafate), amb un sol caixer automàtic instal.lat l'any passat, sense bosses de plàstic, sense cobertura telefònica i amb una connexió a internet nefasta.
El Parc Nacional de los Glaciares té particularitats a destacar:
No es paga l'entrada
Hi ha zones d'acampada gratuïta
Prèvia entrada et donen una xarrada explicant les normes de conducta

Però nosaltres tenim un gran objectiu a l'arribar, i és que ens hem proposat fer un trekking per un glaciar. Després de veure les diferents opcions ens decidim a fer-ho pel Glaciar Torre. La ruta comença a les 6.30h, on un guia ens espera al costat del Hostel. Una caminata d'11 km ens porta cap a l'anomenat "campo base" on ens estan esperan la resta de components que havien dormit allà. Aquest camp base està composat per tendes d'acampada, i unes mini carpes amb cafè, té i pastes, punt de trobada de tots els excursionistes. Allà fem una petita parada, esmorzem, ens probem els grampons, i ens col.loquem els arnesos. Comencem de nou cap al peu de la laguna Torre, un cop allà i per creuar-la és necessari passar a través d'una tirolina.

La ruta continua per la pujada de la muntanya unes 2h més tot vorejant el llac fins arribar al glaciar, on arriba el tant esperat moment de cordar-se els grampons, escoltar les instruccions tècniques d'ús i tenir les sensacions d'emoció així com d'inseguretat. És una sensació difícil d'explicar, et sents petit mirant la immensitat del gel, et sents a l'hora indefens perque encara no tens l'agilitat amb els grampons, ja que nosaltres varem tenir la sort de no  fer-ho a la part plana del glaciar, sino a la part de pujades i baixades, passant per caminets finets de gel i veient just al costat dels nostres peus les esquerdes entre bloc i bloc degudes als desprendiments  i l'erosió típics d'un glaciar.

Dinem al mig del glaciar, i a l'hora ens donen cinc cèntims de com fer escalada en gel i fem un parell de vies. La meva opinió (raimon) és que tot i el risc que comporta, i sota el meu ignorant punt de vista, em sembla més senzill que l'escalada en roca.

El clima comença a torçar-se i ens veiem obligats a fer la tornada... tornada pel glaciar, treure'ns els grampons, pujada de la muntanya rocosa, baixada pel bosc, caminata fins la laguna, atravessar-la amb tirolina, tornar a caminar al camp base, i sucs, galetes i té calent que enspera... total, tan sols han estat 20km!!!!
La jornada ha estat molt maca i complerta, i tot i el cansament amb el que acabem, els dos ens quedem amb el cuquet d'haver pogut fer una travessa una mica més llarga pel glaciar.
Cal apuntar que degut als continus núvols que vorejan les muntanyes Fitz Roy (d'aquí el seu nom en tehuelche "montaña humeante") i Poincenot, tret de les vistes panoràmiques que captem des de l'autobus no les podem tornar a veure.

Ens agradaria fer dues mencions especials: una és que vem tenir l'oportunitat de veure una competició d'escalada en roca, on professionals i aficionats posaven a prova les seves destresses. I per un altre costat el respecte que té Chalten cap els escaladors que havien perdut la vida en les seves muntanyes i pics des del 1953, i per la que s'havia creat una capella en la seva memòria, i convertit en punt de parada de molts escaladors.

SALUD PER TOTS ELS AMANTS DEL TREKKING! PELS ESCALADORS! I PER TOTA LA FANTÀSTICA GENT QUE ENS HEM TROBAT PEL CAMÍ!