Tatajuba

La historia comença aquest divendres 11 per la nit, jo portava un dia francament dolent, feia una parell de dies que estava sol a Jeri i encara no m'havia acostumat de nou, durant aquests dies, alguna gent que havia conegut al poble, bàsicament italians, havien desaparegut com per art de màgia, i aquella mateixa tarda tenia que fer una classe de kite al mar, el que els experts en diuen downwind, que en resum és que surts d'un punt, a favor de vent, i et passen a recollir uns quants kilòmetres més endavant, però els impresentables de l'escola que havia escollit, dirigida per un català, un argentí i una brasilera, no van aparèixer i van donar les culpes a una quarta persona, el Marcos, un empleat argentí, que els hi vigilava l'oficina i els hi donava un cop de mà donant classes si necessitaven algú més. Bé, a lo que anava, després d'un dia una mica frustrant, per la nit em decideixo a oblidar-ho tot i em demano la caipiroska de rigor a la terrasseta d'un bar al final del carrer principal. Juntament amb la copa trec la meva llibreta i boli, i em disposo a trobar la inspiració justa per escriure el vers per la Ceci, ja que sóc l'afortunat padrí (aprofito aquest moment per agrair públicament aquest honor, no cal dir la il.lusió que em fa). El lloc no se si és l'ideal, carrer bastant concorregut, amb música chill out que es barreja amb la fresa del mar, un cel una mica enteranyinat però amb una vintena d'estrelles just a sobre meu... però a mi em serveix per escriure les primeres linees i el que crec serà l'estructura del text. Ja més tard, prenent una caipiroska més, en un bar bastant mogut, anomenat Planeta Jeri, em trobo al Marcos, l'empleat citat abans, i em comenta que ha conegut a un madrileny i la seva parella, una brasilera, i que demà aniran plegats cap a Tatajuba, poblet a uns 30 kilòmetres aproximadament, i quedem que si no hi ha res de nou em passarà a recollir cap a les 11am. Aquella havia sigut per mi la típica conversa que tens amb algú que porta una copa de més i que saps que quedarà allà i prou, però el Marcos tot convençut de les seves paraules em pregunta el nom de la meva pousada i el número d'habitació en la que estic.
Per sorpresa meva en Marcos es presenta cap a les 10:30 dient que em dongui pressa que ens estan esperant. Fotu el cap sota la dutxa i sortim volant. Condueix en Marcos que diu que ja su coneix, de copilot vaig jo, i darrera l'Elka, propietària d'una pousada de Canoa Quebrada i del Chebrolet 4x4 en el que anem, i per últim el Juan, personatge que tranquil·lament podria viure a Flecheiras, amb mirada perduda, ulls de color verd clar com de gat, fibrat, amb tatuatges i que les seves dues professions principals diu que son creatiu d'empreses i jugador de poker online.
Després de vorejar el mar, veure uns quants kiters, creuar dunes i rius arribem a un restaurant que es diu, preneu nota per si mai aneu per la zona "CARNAUBAR" a la "lagoa grande", dins del terme municipal de Tatajuba. El lloc no te una altre definició que INCREÏBLE. Es un restaurant tot fet de fusta pel propi propietari i on les bigues són palmeres. El restaurant es troba a peu d'un llac d'aigua dolça preciós, rodejat de palmeres i dunes. El restaurant no ha descuidat cap detall i a l'aigua hi ha xarxa de volei, hamacas enreixades on l'aigua et cobreix el cul, dos kayaks i unes tauletes per prendre algu, per mi un lloc de somni. Se'ns varen passar les hores volant o millor dit fent de tot, partidet de volei, que tot i que em costa haig de reconèixer que vaig perdre, donar unes voltetes amb kayak, nadar, jugar a frescovol (a les pales), fer uns "toques" de futbol, fer l'aperitiu a l'aigua, dinar (res especial, tot s'ha de dir) i "siesta" a l'hamaca. Cal dir també que tot i ser dissabte varem estar tot el dia completament sols i salvant unes paranoies del Juan que no cal explicar...CARNAUBAR FOR EVER!!!

Una demostració més de que encara que a vegades sembli que res va de cara, la truita sempre pot canviar.